Tónia Coll (Ferreries, 1965) és artista, doctora en Belles Arts per la UB i professora titular del Departament d’Arts Visuals i Disseny, Secció produccions d’Art Contemporani, a la Facultat de Belles Arts UB; la seva tasca docent, des de fa més de trenta anys, s’ha desenvolupat també en diferents universitats europees. És autora de publicacions sobre art, tant a nom propi com col·lectives, de la mateixa manera que exposant la seva obra, la qual es troba en col·leccions públiques com privades; és també organitzadora de gran quantitat d’activitats de divulgació de l’art contemporani. Els seus interessos artístics i investigadors se centren en les pràctiques artístiques feministes i en les relacions i dinàmiques geopolítiques de la insularitat. A finals del 2025, la UB li va concedir la Insígnia de Plata en reconeixement de tota una vida dedicada a la universitat pública.

 

Una entrevista de Blanca Noguera.

 

 

Recentment, la Universitat de Barcelona t’ha atorgat la Insígnia de Plata per la teva trajectòria com a docent a la universitat. En què consisteix aquest premi? Com l’has rebut? 

És una insígnia, bàsicament, per la temporalitat. Són trenta-quatre anys de feina a la universitat, que també és fàcil de dir, però també ha estat fàcil de fer. El que m’ha sorprès és dir que, de cop, comptes el temps que fa que hi ets, i ha servit per açò, aquesta insígnia, per agafar consciència del temps, un temps que m’ha passat volant. Evidentment, quan t’estires cap enrere, moltes vegades tenim aquesta sensació que fins aquí he arribat; i m’ha fet reflexionar moltes coses, també què vull fer, tot açò, i ser conscient, també, d’aquesta feina feta.

 

 

T’ha ajudat a mirar cap enrere?

Hi ha moments que és molt important aturar-se, mirar, observar, pensar després, i encarar les coses amb aquesta consciència del moment en què estàs, d’allò que realment vols continuar fent i del que s’ha fet. De fet, el discurs del rector també va marcar aquest fet, que aquest acte servia un poc per fer-nos aturar, perquè la feina universitària és molt absorbent, és una feina que ens exigeix molta dedicació. La feina de professor universitari no és només la docència, hi ha una part molt important de recerca i una part molt considerable de gestió. I a més a més, tenc una dedicació com a artista, que no sempre es pot englobar dins la recerca, afortunadament cada vegada més sí, però que ha costat molt. I sempre fas feina. És ver que no fas vacances, fer vacances és precisament fer una altra feina, no canviar la docència per una altra cosa, i açò fa que sempre estiguis en actiu.

 

 

Com creus que ha canviat l’educació artística universitària des que vas començar fins al dia d’avui? 

Hi ha hagut canvis  en totes les facetes del nostre present, de la realitat que ens envolta, i en la docència també, en totes, tot i que jo, pel que conec en les arts, et diria que és un canvi bastant profund. En aquest sentit de la docència artística, la Universitat de Barcelona, sobretot la Facultat de Belles Arts, sempre ha estat pionera dins l’estat espanyol, i quan jo vaig començar ja era una facultat en què no era prioritari ensenyar tècniques o ensenyar procediments com en altres llocs. Una universitat, una facultat, que donava més protagonisme sempre a un coneixement profund i intens de les arts, dels moments que es vivien, d’on veníem, on vam explicar ben bé tot el que són, què impliquen els processos de creació artística i, en aquest sentit, sempre es posava per damunt d’un aprenentatge massa vinculat a tècniques i procediments. Açò continua sent així, tot i que cada vegada costa més que la gent ho entengui perquè els mateixos alumnes exigeixen tècniques i aprenentatges concrets i molt més metòdics.

La Universitat ha canviat, la Facultat de Belles Arts també, sobretot, segons la meva experiència, pel que fa als feminismes i tot el que té a veure amb la relació amb la dona. Jo vaig entrar en una facultat cap a l’any 84-85 com a estudiant i cap a l’any 90-91 vaig entrar com a professora, i en cada un d’aquests escalons he vist canvis profunds en aquesta manera de concebre. Jo encara vaig estudiar en una facultat en què no vaig conèixer cap dona artista, no se m’ha xerrat mai de cap dona artista.

I açò és un canvi molt fort, que almenys ara, que aquest aspecte estigui molt més normalitzat. Jo, en aquest sentit, em sent bastant orgullosa de participar en aquesta feina de normalització d’aquest aspecte. Jo, amb un grup d’altres professores, vam ser les pioneres a introduir els estudis feministes i, sobretot, els estudis de dones artistes, i començar a xerrar d’artistes. I no, com a vegades es fa des de la Història de l’Art, que era posar noms com a bolets. Nosaltres també vam intentar que aquests noms tinguessin una connexió entre elles, relacionar-les… 

 

 

Tocar una perspectiva de gènere…

Exacte, açò mateix. I interconnectar tots aquests aspectes. I fer que l’art fet per dones sigui no només una gracieta, o una cosa de com et xerres, sinó que tens una realitat tan forta com la que té ara. Ara és un ensenyament, com pràcticament tots els ensenyaments d’humanitats i de cultura general, en què la gran majoria d’estudiants són dones.

Llavors, encara més que mai, té més interès que els estudis de les dones que ens han precedit tinguin un pas bastant important, i sigui mostrat en el seu context.

 

 

I ens pots fer quatre pinzellades sobre la trajectòria històrica de l’educació artística a Menorca?

És una illa petita, ja ho sabem, però tampoc no és tan petita perquè no hi hagi de tot.  Estic convençuda que una societat sana i democràtica ha de tenir… té tots els seus aspectes, totes qüestions, on la cultura ha de tenir un pes important.  Ara no me’n record quina autora deia que una societat que no té un bon tractament per la seva cultura està a un pas del feixisme.

Llavors, en aquest sentit, és molt important que la cultura tingui una bona relació.  Cultura no entesa com un comerç, que és el que a vegades es confon aquí amb el tema de l’art. Quan es xerra de l’art, sovint, o massa vegades, s’associa al sistema galerístic o a museus i tot açò no té res a veure amb l’art.

Tot açò és una part, però una part molt petita. Jo quan xerr de l’art, ho faig dels fonaments bàsics d’una societat i els fonaments bàsics comencen per aquesta manera de veure els ciutadans, el llenguatge visual. Saber entendre el llenguatge visual, tenir una cultura visual important és cada vegada més necessari en la nostra societat.Si no vivim sempre a remolc de les imatges que els mitjans ens estan… Si no tenim capacitat per analitzar, criticar i jutjar les imatges… i no només les imatges que ens envien dels mitjans, sinó qualsevol cosa que veiem. I la cultura visual forma part d’aquest ensenyament artístic del qual xerr. L’educació amb tot açò és bàsica.

 

A Menorca l’educació arriba fins als estudis secundaris; llavors, falta tot aquest bagatge, totes les carreres o la gran majoria de les carreres que no es poden fer aquí. Però bé, els estudiants d’economia, d’empresarials, d’arquitectura estan tornant a Menorca perquè s’està fent  feina en aquest sentit. Però en l’art encara no està passant. L’art ens ve de fora, venen de fora i munten galeries…, que està molt bé perquè els darrers anys ha passat una cosa que no havia passat mai a Menorca i que jo l’he gaudida moltíssim, un plaer immens (no sé si és la paraula plaer, però ho dic així): un plaer immens poder-me trobar a l’Illa del Rei amb un pou, no sé si és un pou ben bé, però una petita paradeta de marès, i dins d’aquella paradeta tota rodejada de marès, veure com penja una escultura metàl·lica de na Louis Bourgeois. Aquell moment va ser epifànic. Allò em va exercir un poder tan bèstia, la imatge em va dir tantes coses… Per primera vegada podia veure una peça internacional d’absolut reconeixement en l’àmbit artístic, d’una dona artista tan potent com és  na Louis Bourgeois, a Menorca, i dialogant amb un entorn tant de base, tant d’orígens de la nostra cultura com era aquell pou de marès. Aquell moment em va donar un munt de coses. 

I darrere de tot açò sabem que hi ha una galeria comercial que vol vendre. Però aquest procés de comerç forma part d’una altra història que la podem resoldre, la podem xerrar, quan es tingui tot allà la primera resolta. I la primera és aquesta capacitat d’entendre aquesta imatge, aquesta cultura visual, i saber si l’educació artística aquí ha de tenir una incidència social important, formar el ciutadà en aquesta capacitat d’entendre la realitat que ens envolta forma part de la teva educació artística. I açò és el que encara veig més precari aquí perquè no hi ha cap institució que s’encarregui d’açò. No es fa la feina perquè no hi ha espai per fer-la ni lloc. I açò encara ho tenim pendent. I ho tenim pendent a totes les institucions.

 

És una gran sort tenir la Menorca Talaiòtica tan reconeguda, però  els menorquins d’ara no som talaiòtics, som hereus d’aquests talaiòtics i vivim en un present, en un món contemporani en què passen moltes altres coses. Llavors, està molt bé que els arqueòlegs facin la seva feina, però també hi ha d’haver un món contemporani i un art contemporani i una cultura contemporània molt viva, que miri tot aquest passat talaiòtic i el reinterpreti i el situï dins l’ara. La gran frase d’en Mahler: “la cultura no és la duració de les cendres, sinó l’estimulació del foc”. I en aquest sentit crec que és un tema pendent.

I, per altra banda, som una societat amb una vitalitat artística increïble, com per exemple, en el món de la narrativa. A Menorca tenim uns autors que si fossin de qualsevol altre lloc tindrien un reconeixement increïble. I açò passa en molts altres sectors, com en les arts plàstiques. Ara hi ha tota una sèrie de gent jove que ja veniu d’una formació en arts contemporànies molt important i que molts voleu tornar a Menorca i aquí no trobeu lloc per poder desenvolupar la vostra feina, i açò és injust, i és terrible per la nostra societat, perquè no pot ser, no té sentit, s’ha de poder recollir açò perquè eduqui aquestes noves generacions a mirar i entendre allò que es fa a escala artística. L’artista avui en dia ja no és un simple aficionat, açò és un sector. Però quan xerram d’art, xerram seriosament perquè hi ha una formació,  hi ha una dedicació i hi ha unes capacitats d’incidència dintre la societat que ens envolta, i la incidència ve per moltes bandes, des de l’educació també, l’educació també ve per moltes bandes, no només l’educació arreglada, també els centres d’art, tota casta de museus o de centres de cultura tenen programes d’educació i aquests programes d’educació estan fent una feina increïble per educar aquesta mirada. Llavors, aquí també hem de començar a entendre que, no només centres d’art, sinó fins a qualsevol casta d’institució tenen els seus formadors, els seus assessors i aquí de moment encara no s’ha mogut tot açò. I com em diu un gran amic, l’artista Francesc Torres: “Açò ho heu de fer vosaltres, no podeu esperar que ho facin els polítics, no, heu de ser els màxims implicats en l’art i en la cultura”… 

 

 

Què trobes que necessitarien les generacions futures, què hauria de passar a Menorca? 

Una de les coses de les quals estic més orgullosa de la facultat és dels alumnes que he tingut, i de veure noves generacions com surten de preparades i amb la mirada que tenen cap a l’art. I molt d’ells eren mallorquins, però menorquins també n’hi ha, n’han passat bastants, i molts d’ells han volgut tornar a Menorca a fer feina, i fan les feines que poden. Llavors, em sent molt responsable o un poc implicada en què açò és injust, perquè aquesta gent està preparadíssima, molt, per poder tenir una incidència social important, i per poder donar a la ciutadania un coneixement i una capacitat per entendre aquest present que a vegades ens aixafa.

 

En aquest sentit, repetesc, l’educació en cultura visual és importantíssima. I, és clar, tota aquesta gent que torna, quan veig, que és el que també em va passar a jo, quan veig que aquí no hi ha cap capacitat d’absorbir totes aquestes formacions… Què es pot fer? Primer, s’ha de conscienciar que les institucions, qualsevol institució, institució també és un ajuntament, ha de tenir els seus experts en art contemporani, perquè és important també aquestes formacions, i aquests experts articulen. No pot ser que els premis que tenen relació amb arts els jurats encara siguin persones que no tenen cap coneixement, que tot funcioni per la mera opinió o per la mera qüestió de “m’agrada molt”.
 A ningú se li ocorreria amb un científic o amb un arquitecte, ni tan sols amb un economista ni amb un geògraf. Si la formació és important en tot, també ho és en l’art contemporani, i després aquesta formació ha de tenir retorn a la societat. Totes les formacions, tots els coneixements es fan en aquest sentit, que hi hagi retorn a la societat, perquè la societat creixi en aquest aspecte. Açò és el gran tema que trob aquí a faltar, hi ha d’haver aquesta incidència.

 

 I, per altra banda, i molt important, primer, que tots aquests premis que es donen a l’illa estiguin ben articulats, que hi hagi també aquesta espècie d’expertesa darrere, que no es mogui més en aquest terreny d’opiniologia i de gustos personals del regidor de torn. A Menorca som 90.000 o 100.000 habitants. D’acord que no és molt, però és suficient, moltes ciutats d’aquesta població tenen les seves articulacions, i sobretot tenen avui dia, ho té tothom a Europa perquè és una de les bases de la nostra civilització, tenen centres d’art contemporani, centres de formació, centres de producció, centres de cultura contemporània, qualsevol cosa. Però són centres, no museus.

 

 

Què passa exactament dins un centre d’art contemporani, i com trobes que seria si en tinguéssim un aquí a Menorca? 

Abans de res vull fer la gran diferència entre la idea de museu: la recuperació, la reestructuració i la reinterpretació d’un passat. Un centre d’art contemporani no té aquesta funció perquè no articula ni atresora cap col·lecció. Un centre d’art contemporani de moment és un espai buit. Què vol dir que és un espai buit? Que allà dins tot es fa amb visió de present, amb visió de futur, s’articula des del potencial que té. Un centre d’art contemporani és un element totalment situat i arrelat i relacionat amb aquell territori on està implicat. Un aspecte concret dels centres d’art contemporani i que aquí a Menorca ho veig molt factible, és també la construcció d’aquest tipus d’espais que podríem anomenar runes contemporànies, és a dir, utilitzar un espai que moltes vegades són antigues estructures arquitectòniques d’un passat industrial, abandonat, acabat i açò reviscolat com a centre d’art contemporani. Açò vol dir que ens arrela en aquell territori i ens arrela no només en un sentit geogràfic sinó també cultural i social. S’aprofita aquest passat per agafar tota aquesta voràgine, tota aquesta marea, tota aquesta onada i situar-ho en el present.

 

Una estructura industrial recuperada no només fa memòria d’allò que va ser aquella estructura, sinó que també fa memòria de la societat, del context social. I, llavors, l’art contemporani aprofita o dins d’aquest espai crea un espai amb una sèrie d’activitats, de formació, de producció, d’exposició, de recerca, de relacions amb l’entorn immediat de fora o remot. Després, articula també un element que és molt important en les societats contemporànies, articula un relat situat en relació amb aquest espai. A Menorca el tenim fet, se’ns ha donat: el nostre relat és la insularitat. I la insularitat articula moltes coses. La insularitat és geogràfica, econòmica,  cultural, sociològica, té tots els seus fils i tots els seus penjolls. I, llavors, açò dins el món de l’art contemporani és un brou increïble per fer créixer coses. Un centre d’art contemporani ajuda a relacionar-nos amb aquest territori que habitam, relacionar-nos des del passat, del que hem estat, però especialment i  molt intensament des del present que som. I açò des del que volem ser. Un centre d’art contemporani fa una feina importantíssima per educar tota la ciutadania amb aquests aspectes concrets, ja sigui a través d’exposicions, d’actes concrets, de generació de debats sobre aspectes concrets.

 

A Menorca tenim un munt de debats oberts que s’han de fer, perquè si no els fem ens menjaran. Ens menjaran aquests mateixos debats, ens soterraran davall el seu propi pes. Ara hi ha un debat molt important sobre el turisme, sobre la sostenibilitat, sobre l’economia, sobre el que volen que sigui l’illa i que aglutina tots els aspectes. Llavors, la cultura no viu aliena a tot açò. Encara més, l’art contemporani és el que exerceix la mirada crítica sobre tot açò. I l’art contemporani i els centres d’art contemporani, aquests forts que poden ser llocs molt petits perquè després un centre d’art contemporani s’adapta a les possibilitats que té, si són quatre parets i són quatre duros, es fa amb allò, però com més inversió, com més ganes hi ha, millor. Un centre d’art contemporani és un espai molt viu i molt dinàmic per aquesta societat. Llavors, el que fa també és interpretar constantment i debatre sobre el present.

I un element molt important que fan tots els centres d’art contemporani és crear sinergies entre els sabers. Quan es xerra d’un art, per exemple, d’un fet insular, xerrar del fet insular des d’un centre d’art contemporani, saps què seria? Xerrar d’un fet insular implicaria agafar geògrafs que ens donin la perspectiva d’un geògraf, agafar economistes que ens donin la perspectiva des de l’economia, agafar antropòlegs que ens donin la perspectiva des dels antropòlegs, agafar artistes que treballen la insularitat, agafar gent propera, agafar gent llunyana, articular l’illa que som amb altres illes del món. Connexions. És aquest aspecte que està tan de moda, però que és tan necessari, rizomàtic. Crear aquesta xarxa. Nosaltres som de la mar i tenim xarxes que han agafat peixos tota la vida i llavors aquestes xarxes les podem establir també amb aquest coneixement i ajudar-nos veient com són els altres per també créixer nosaltres. No podem continuar deixant l’illa que es vengui des de fora a fer el que volen amb nosaltres, que és el que està passant sempre. Som nosaltres qui hem de tenir, tornant amb la metàfora marinera, el timó del nostre vaixell. L’hem d’exercir.  

Estic totalment convençuda, i com més anys fa que som a la facultat i com més anys fa que em dedic a l’art, més clau veig per tot allà on vaig, del poder brutal a escala social que tenen aquests espais. I sí, és necessari aquest espai, perquè sense aquest espai no hi ha la motivació, no hi ha aquesta articulació, tot queda en abstracte. I aquest espai el que fa,  aquest centre, és concretar, posar en context, acotar-ho i dir des d’aquí es genera tot açò.

I donar estructura a allò que de moment és volàtil.

 

 

Llavors, entenc que aquest espai seria públic… 

És important també fer servir els models que existeixen; no ens estem inventant res, és només veure el que funciona i veure el que seria possible que funcionés a Menorca. En aquest sentit, estem totalment oberts. 

I, és clar, la intenció inicial seria que fos la funció pública que ho articulés. Si açò no és possible, perquè a Menorca veig que la iniciativa privada és la que sempre té més força o més energia, si ve des de la iniciativa privada, perfecte. 

El que passa és que el que conec són de funcionament públic. A part d’açò també hi ha altres models, com els híbrids, però tot és possible. Si xerram d’una societat democràtica que és en el que sempre ens volem emmirallar, llavors, la funció pública ha de tenir un pes important en aquests aspectes.

Jo intentaria primer que sortís des de la funció pública. Ara, si hi ha una iniciativa privada que tingui més energia i més capacitat, perquè al final tot es redueix a açò, tenir capacitat per poder-ho fer, fantàstic, benvingut. 

 

 

Però hauria de venir de dins…

No de fora per una qüestió molt senzilla, perquè estic xerrant d’un espai, d’una institució que miri totalment per la ciutadania de Menorca, és a dir, que no estigui sotmesa a haver de tancar o obrir en funció de la temporada turística.

És molt diferent la perspectiva de si el teu client ha de venir de fora o tu et deus a un ciutadà. Si entens els usuaris com a ciutadans o entens els usuaris com a clients. Açò és, bàsicament, la gran diferència.

 

 

Ara imagina que ja tenim el centre muntat i el podem visitar…

Quan dic que el centre d’art contemporani estigui obert o que estigui en relació amb el territori, que estigui situat en un lloc concret, vol dir que ha de ser receptiu a tot allò que passa en aquest espai, en aquest territori. Quan xerr d’un centre d’art contemporani, em sembla que a Menorca no té sentit acotar massa, que sigui d’arts plàstiques, que sigui d’arts visuals, que sigui d’arts literàries, música… Jo ho veig amb la meva mirada visionària, per dir-ho d’alguna manera, il·lusionada amb un futur, amb una utopia, amb un futur possible i millor, és que sigui, com sempre, aglutinant tota la creació artística. I la creació artística a Menorca, la creació artística està totalment interrelacionada. De vegades, es fa un esforç per separar-la, però aquí l’interessant seria que els temes aglutinin totes les manifestacions, des de les arts plàstiques, la literatura, la música, el teatre…

Perquè en els centres d’art contemporani hi ha unes sinergies brutals entre tots aquests aspectes. Ja no distingim entre arts plàstiques, arts visuals, performance, arts escèniques, igualment amb la literatura, quan és poesia, narrativa o fins i tot aspectes més teatrals. Hi ha elements en què tot s’interrelaciona.

I quan açò passa, quan aquests centres funcionen així, és quan realment es generen coses importants. Un centre així no només dona a conèixer i ajuda a entendre el que significa contemporània i entendre el present, la ciutadania o la gent, aquesta faceta més educativa, sinó també està donant un espai i un caldo de cultiu a tota la possible producció artística d’aquest lloc. Un lloc on es pugui generar, es pugui germinar i que es pugui interrelacionar. Que un artista que va perdut pugui trobar també allà aquestes possibilitats de ser escoltat, de ser tingut en compte. I de veure que, allò que de vegades et sembla que passa per atzar i de manera molt individual i perdut i aïllada, que realment tingui un component de recepció i de diàleg. Un lloc que tengui capacitat de generar debat i de donar sortida i d’escoltar, d’una escolta activa, atenta a tot allò que està passant i de possibilitar aquest debat i aquesta producció. Perquè un centre d’art no és només allà on xerris, sinó també articula accions concretes. I tot açò és un dinamisme que és bàsic per una societat realment sana.

I no estic xerrant de ser sana només en un aspecte, sinó que jo crec que l’art contemporani i aquesta capacitat de mirar va més enllà del fet artístic, que ajuda a entendre el món que vivim, ajuda a reflexionar, ajuda a pensar perquè sobre-pensar també és important i també és un aprenentatge. 

 

 

Què guanyaríem amb la creació d’un centre d’art contemporani a Menorca?

Hi ha una percepció de l’art contemporani com allò que no entenem gens, allò que no hi ha qui ho entengui, que qualsevol cosa és vàlida. Però, d’una altra banda, hi ha grans cues per anar a veure les grans exposicions típiques i tòpiques a Menorca, per anar a determinades galeries, Hauser and Wirth, Numa… Estic d’acord que hi van més turistes, però crec que la societat menorquina també hi va molt. 

Explicar l’art contemporani, fer entendre a la gent…, ningú et diria que no si de cop ells, allò que veuen i que no en tenen ni idea, si de cop comencessin a veure-hi llum, o a veure que ho entenen una mica. Llavors, aquesta funció també és important, apropar a la gent, des de l’explicació, des de la formació. Explicar a la gent què vol dir o què està fent l’artista en aquell moment, què significa l’art contemporani i de què ve, açò també és molt important.

L’artista Francesc Torres va fer una donació d’una obra seva que havia fet als anys setanta sobre les taules, els monuments talaiòtics, una obra molt rellevant que es va exposar als Estats Units i a diversos llocs, com el MACBA, i aquesta obra va ser donada a Menorca, al Consell Insular. Llavors, ell va fer un comentari que va ser molt interessant, diu que les taules talaiòtiques, els monuments talaiòtics, concretament les taules, són l’art contemporani del seu temps. Açò segons on ho dius, en certs sectors més rancis, en molts llocs t’ho discutirien, t’afegien qualsevol elucubració, però els arqueòlegs més innovadors d’ara estan canviant també les seves interpretacions de les taules perquè açò va així i ja les situen dins un món simbòlic més que no dins un món funcional. És a dir, les taules poden ser vistes com l’art contemporani del seu temps. Si entenem açò, tenim una base molt important, perquè si ara són molt importants les taules, llavors no té sentit que no donem importància a l’art contemporani del nostre temps.

Explicar açò, que jo ara ho he dit molt ràpidament, però explicar açò és important i no hi ha cap ciutadà amb un mínim de curiositat per al seu temps que no vulgui participar d’aquest coneixement. Llavors, açò crec que és la feina bàsica. És el que podria fer aquest magnífic centre d’art contemporani que Menorca ens deu, que les institucions ens deuen, perquè jo ho vull posar en aquestes termes, que ens deuen açò i el mereixem. Crec que els menorquins mereixem aquest aspecte, perquè, si no, tot ens vindrà narrat de fora i no podem estar sempre pendents o dependents del millor postor. Açò és fer trampa, com a societat. No ens ho mereixem.

A més,  un centre així també contribueix a pujar l’autoestima, la qual va relacionada amb saber la consciència de qui som i que no podem deixar que se’ns continuï minoritzant.  Estem molt minoritzats, com a llengua, com a cultura, qüestions de gènere, mil qüestions.

I ara hi estem més per qüestions també de quantitat de població, de lloc petit, tot açò són minoritzacions; nosaltres no podem deixar de participar. Crec que és important aquesta autoestima de procedència. I, en aquest sentit, també aquests centres, també aquesta visió de la cultura ens dona un lloc al món, que l’hem de saber construir. És molt important que comencem a contar-nos des de nosaltres mateixos, no que sempre ho facin des de fora.