Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981) és tipògraf, docent i poeta. La seva obra poètica comença  amb Grams de tu (Segon premi Illa de Menorca, 2015) i fins, aquest inici de 2026, duu publicats 10 poemaris. La seva obra ha rebut diversos premis literaris i els seus versos han estat traduïts al castellà, anglès, italià i polonès, i també han aparegut a diverses antologies. A finals de 2025 va publicar amb l’editorial menorquina Llentrisca edicions, Deriva Flor, el que és, per ara, el seu darrer poemari.

 

Una entrevista de Blanca Noguera.

 

 

Per què aquest títol, Deriva Flor?

El títol fa referència a una de les temàtiques importants dins del llibre, una mica la meva curolla poètica: el fenomen creatiu, l’èxtasi creatiu que passa amb tots aquests engranatges de l’exercici de la creació quan un escriu poesia. I la part de deriva fa referència a aquesta empenta que és indomable, innominable, indicible, i que seria quasi com el volcà en erupció. I quan la lava va a la deriva… un volcà en erupció, no pots controlar, no pots redirigir la lava i açò és el que et lleva l’al·lè, que és el que jo anomen èxtasi creatiu. Així que el títol fa referència a les dues parts d’aquest exercici creatiu que un és intentar capturar el llamp, amb aquesta força, aquesta empenta, aquest volcà a la deriva, i després tot açò s’ha de reconduir perquè no vessi… I aquí apareix la fragilitat de la flor, que són tan importants en aquest exercici del fet creatiu o de la creació, tant el que va a la deriva com el que  no.

 

 

Aquest poemari ha està escrit, bon i bé, durant el transcurs d’una residència que vas fer a la Casa d’Artistes, a  Es Mercadal. Com va ser  l’experiència?

Fer la residència a les cases de Montpalau, només pel lloc, per on està col·locada aquesta casa, ja no és el mateix que fer una residència enmig d’una ciutat. D’aquí que poder conjuminar dues coses: una d’elles és estar tancat molts de dies seguits en un lloc on l’únic que has de pensar és en la teva feina, en dedicar-te només a crear o, en aquest cas, a escriure poesia, a passar a net poemes, a corregir versos… Allà no interpel·la, no hi ha interferències de coses domèstiques que molt en el dia a dia ens toquen, com per exemple: ara me n’he d’anar a fer feina, ara he d’anar al supermercat, ara he d’estendre una rentadora… De cop estàs allà tancat mig mes, vint dies, o un mes sencer, i l’únic que has de fer és pensar a escriure, crear i intentar capturar, «capturitzar» aquests llamps creatius, per després filtrar-ho en el còmput, en el motlle poètic. I si tot això passa en un entorn tan idíl·lic, tan màgic, tan imantat i amb tant magnetisme com Montpalau ja és orgàsmic.

 

Per jo, la poesia no només és escriure versos, ja ho deia en Joan Vinyoli, entre viure i escriure poesia hi ha una bella possibilitat que és viure poèticament. Viure poèticament vol dir que has d’estar amarat i embolcallat de la poesia les 24 hores del dia. El que no val és dir: “d’acord, idò, ara de 4 a 8 faré de poeta”. I no sé per què, i jo crec que aquest “no sé per què” és una de les coses que enamora de la poesia, és que la poesia no es pot fer així. Perquè que la poesia només estigui ben escrita no és suficient. O pessiga o no pessiga. I aconseguir que un artefacte «escriptoritzat» en versos s’escapi, rompi la carcassa poètica i aconsegueixi pessigar, és a dir, tocar el punt sensible del lector… açò s’escapa purament de l’acció d’escriure.

 

I crec que açò ho agombola el tema de les residències. Poder estar retirat en un lloc on l’únic que has de fer és estar umbilicat amb el fenomen espiritual, anímic, metafísic, èpic, demiürg, sublimatori, que poder entrar en un espai on t’hagis sublimat l’escriptura i que allò sigui un volcà a la deriva, o mirar una flor i veure que la flor està en erupció, és una cosa molt lisèrgica i al·lucinògena, des del punt de vista de la creació. La creació és intentar mirar l’entorn i aconseguir veure tota aquesta part matèrica de l’entorn com una substància poètica. Arribar a aquesta alteració de consciència és molt mal de fer, no val dir: “ara escriuré mitja hora”, no et basta per arribar a aquesta mirada desfermada. I una residència, açò t’ho dona perquè estàs allà retirat en un lloc preciosíssim amb molts d’estímuls naturals, «naturatius», creatius i allà és molt fàcil o és un camí òptim per arribar a tenir aquesta mirada desfermada, com deia en Claudio Rodríguez: “esa mirada sin dueño”. Llevam els filtres de les mirades i, de cop, la mirada… A Montpalau arribes a l’èxtasi on mires les coses i les coses et retornen la mirada.

 

 

Quin és el teu procés creatiu? 

Ja ho cont a Deriva Flor,  que el meu procés poètic duu implícit dos estats, dos estrats: una cosa que és anar com un arqueòleg o un caçador, vaig a caçar els llamps, vaig a caçar aquesta lava a la deriva, però posteriorment el poema du molta feina. Una cosa és tenir un moment d’enginy o un moment que potser pot esdevenir un poema, però després jo m’he de tancar a l’obrador poètic, m’he de posar la granota de feina, m’he d’arromangar i he de fer el poema.

 

I corregir i corregir i corregir i corregir. I en aquest procés de correcció, els mateixos capritxos, el caprici del poema, les necessitats poètiques m’anaven demanant aquí acurça, acurça, acurça. Hi ha algun cas de Deriva Flor que és un poema de dos versos, però que d’origen aquest poema era un poema llarg. I en aquest procés de correcció, de trobar l’essencialitat, aquesta cosa molt d’essencialitat dels poemes, el mateix poema em deia: “Damià, aquí, lleva, lleva, lleva…” Com diu en Ponç Pons, un poema ha de ser com una paret seca, ha de tenir les paraules justes, les pedres justes, perquè la paret s’aguanti, però les que no, fora, has d’anar llevant les pedres que no funcionin, però fins al punt que només que a una paret seca li llevis una d’aquestes pedres es crea un enderrossall. Arribar en aquell moment just i òptim d’equilibri, com una infraestructura arquitectònica.

 

 

 Tens qualque referent en aquest sentit? 

Jo, com a lector… som un lector bastant ferotge de poesia, però hi ha un gènere que m’encanta i em fascina, que és els dietaris, els dietarismes. El dietarisme és el gènere on tots aquells temes, com diuen a Mallorca, totes aquelles curolles, totes aquelles obsessions que són fonamentals i que fremeixen el propi existir d’aquelles criatures creatives, però que no entren en el gènere poètic, perquè hi ha coses, o matèries, o tractaments conceptuals que dins la poesia no hi entren, perquè en la poesia també s’ha d’anar molt alerta de no pecar de cursileria, de sentimentalisme, s’ha d’anar una mica alerta, i en el gènere dietarisme allà hi entra. I poder anar als dietaris, per exemple, d’en Iorgos Seferis, d’en Miguel Torga, poder entrar dins l’habitació existencial, perquè al final la bomba atòmica és l’ànima, i que el mateix Iorgos Seferis et conti al dietari:  tal dia dimecres, tal dia avui, fa tres dies que no puc dormir perquè estic acabant un poema i el poema no em surt perquè al tancament li falta un adjectiu… tot açò no ho pots contar dins un poema, però en el dietarisme sí. I aquest dietarisme per jo és molt important perquè és com entrar dins el taller creatiu, és entrar dins la cuina.

 

Podríem dir que el poema és l’obra acabada, jo llegesc els poemaris d’en Iorgos Seferis i puc degustar, puc palpar l’obra acabada, però a jo m’agrada molt anar dins el taller del creador, és com entrar dins la cuina del cuiner. I el dietarisme és molt fascinant per açò, perquè és una manera que entres un poquet dins d’aquesta bomba atòmica que és l’ànima.

 

De forma molt natural vaig dir: I si en lloc de fer un llibre de poemes, un poemari, per una banda, i un dietarisme per una altra, i si faig que en el mateix artefacte físic que és un llibre, jo pugui oferir al lector, per una banda, primer tot el gran coixí, el còmput, la dinàmica poètica, i al final, aquell capítol on jo vaig contant una mica totes les curolles, sempre poètiques, i que facin que el llibre sigui el més fidel possible al que jo volia proposar en aquest llibre, que és que el lector entri en un exercici d’aquesta cosa tan fascinant que és el fenomen creatiu, d’aquí ve que aquesta part dietarística entri dins Deriva Flor.

 

 

Canviant una mica de tema: escriure t’ajuda a mantenir-te a prop dels teus éssers estimats? Quina relació tens amb açò? 

La meva escriptura o els meus llibres de poesia, la meva obra poètica, té una connexió molt directe sempre amb el fet de ser ferrerienc, amb el fet de ser menorquí. No escriure per Menorca, des de Menorca, entorn de Menorca i només de temes menorquins, sinó una vegada més per entendre i exposar la diferència entre ser illenc i ser «illòman». Jo no som illenc, som «illòman». I la diferència entre l’illenc i els «illòmans» és que un «illòman» és un illenc obert al món. Perquè si no, a vegades sembla que s’ha de fer, a vegades passa molt a les illes, o fins i tot una època va passar amb uns autors o autores de versos de les illes que sembla que ha de ser tota una exaltació de Menorca… I som uns privilegiats, ser menorquins, crec que és un privilegi, com diu el gran poeta: el do de ser menorquí, però m’agrada entendre que no som illenc, sinó «illòman». Tota la meva obra està connectada a Menorca, però escriure des de Menorca per al món. És molt guapo entendre que des de Menorca podem veure el món sencer. I d’aquí ve que tant quan escrivia fora de Menorca com quan escric des de Menorca sempre hi ha referències i cosmogonies al que és menorquí. Perquè jo pens en menorquí, camin en menorquí, cuin en menorquí, estim en menorquí, faig l’amor en menorquí, jo ho faig tot en menorquí, però insistesc, no per ser illenc, sinó per ser un «illòman». Jo som un menorquí obert al món. Poder veure el món des d’aquest telescopi de la menorquinitat és un do molt preuat. D’aquí ve que sempre està esquitxadíssim tot de matèria, de substància menorquina.

 

 

A més de poeta ets tipògraf, dissenyador i també docent. Com relaciones la teva feina amb el teu procés creatiu, amb la poesia? Com dialoguen?  

Tipografia i poesia, a vegades pot semblar, o per algunes persones potser ho poden ser, com dues disciplines un poc separades o que habiten estrats diferents. Per jo no tant. Per jo va ser com una troballa bastant natural perquè, ja ho diu Matthew Carter, un dels grans tipògrafs, diu que la prova de foc de la tipografia és la paraula. Entendre la tipografia com el vestit del llenguatge, la pell de les paraules, crec que és una molt bona manera d’entendre que la connexió natural a la poesia és molt pròxima, tipografia i poesia, perquè si la tipografia és aquella activitat que consisteix a crear un suport físic en el pensament, en vestir el llenguatge, en vestir la paraula, i la paraula o la poesia o la paraula poètica o el fenomen poètic, precisament és qui posa més a prova el llenguatge.

 

És a dir, l’instrument cèntric que tensa l’arc del llenguatge és la poesia. Idò, si la tipografia ha de vestir la paraula, la poesia és aquell electroxoc que ens ha d’ajudar a posar a prova el llenguatge, perquè la poesia ha d’intentar dir el que el llenguatge no es pot dir. Per jo la diferència, o és més, jo m’enfront a dissenyar d’una nova tipografia, un nou alfabet o a escriure un nou poema amb la mateixa eufòria o la mateixa personalització. Jo escric, o disseny tipografies, com un indi amb un matxet entre les dents. Després sí que hi ha d’haver la calma de la bona execució, tenir la capacitat de saber quan, en un disseny també de tipografia, les formes o la llegibilitat funcionen o no. Però a jo m’agrada molt, tampoc no ho he decidit, som així, però m’agrada molt sempre quedar molt clar que la meva fórmula creativa en tipografia i en poesia du implícita aquests dos moments: un és el de l’eufòria, de l’esvalot, la passió, l’epifania, l’èxtasi, d’aquí ve la deriva. I l’altra, després, la serenor, i el bisturí, i la llima, i anar corregint i llevant, i llevant, i llevant. Perquè tenc clar que només la cosa ampla i aquell llamp vessat, aquella llum vessada, no basta, no és suficient perquè una obra creativa funcioni. D’aquí ve que tipografia i poesia per jo són molt, molt, molt germanes. Una, perquè la tipografia té la funcionalitat i l’ús de vestir les paraules… Jo sempre dic que la lletra és l’os, una lletra A és l’os. La paraula és el múscul, perquè només una lletra no ve carregada d’informació. Després, açò vol dir que si tenim la lletra que és l’os i la paraula que és el múscul, ja tenim un cos. Què li falten al cos? El vestit, la pell. I aquí apareix el tercer element que és la tipografia. Açò vol dir que tenim lletra que és os, un os tot sol no fa un cos, una lletra tota sola no ens dona comunicació, tenim la paraula que és múscul, ara tenim un cos, ara l’hem de vestir. I aquí apareix la tipografia. I vestir el llenguatge és una feina d’una acció demiúrgica com a molt bèstia. D’aquí ve que si jo ara, per exemple, insult a qualcú… pos un exemple que és molt tòpic, però que és molt fascinant, per veure com interpel·la la tipografia a les connexions cerebrals… si jo insult a qualcú, i ara diré un insult en castellà perquè soni més… si jo li dic a qualcú, “gilipollas”, i li dic en Comic Sans, aquesta persona que rep l’insult dirà: “mira en Damià, avui, que graciós que està”… Si jo a l’insult no el canviï, si dic “gilipollas”, però ja no el dic en Comic Sans, sinó que el dic en Times New Roman en majúscula, la persona que el rep ja no el rep amb tanta seriositat. El que fa que es connecti una part cerebral a una altra ja no és el cos, perquè l’insult no ha canviat, sinó que és el vestit que li han posat en aquell artefacte lingüístic, i açò és la tipografia, és la pell. I veure com la tipografia participa en aquest futurible de la comunicació, és brutal, perquè si açò ho duem, estiram, estiram… si açò ho duem a les parts més fràgils o més vulnerables del llenguatge, és brutal la feina de la creació tipogràfica.

 

Perquè Deriva Flor, una mica l’exploració, sí que en els meus llibres sempre no és un recull de poemes, no escric poemes sols, i quan en tenc un quant els pos junts en un llibre, açò no funciona així. M’agrada que hi hagi una columna vertebral, m’agrada molt utilitzar la poesia com a mètode per reflexionar entorn de temes que jo, veritablement, em llevin la son o em deixin una mica enrampat. Deriva flor, jo crec que és el que pot trobar el lector, és un exercici, és una reflexió molt profunda, i crec que té a veure molt amb el meu ofici, que és entorn de la  mirada.

 

I, sobretot, dues línies que es treballen paral·leles. Una és, com deia un poc abans, aquesta mirada despresa, com deia en Claudio Rodríguez, “la mirada sin dueño”, i és aprendre o començar a entendre que les coses, la manera que tenim nosaltres a mirar les coses, els objectes, aquestes ampliacions del jo, entendre que són part inherent amb nosaltres. Nosaltres, els humans, tenim, de manera intrínseca, l’impuls, el pressentiment, l’espasme de crear aquestes ampliacions. Necessitam entendre el món com a projecte, necessitam projectar el món. D’aquí ve que, quan els humans ens adonem que no podem lluitar contra un os, dissenyem una llança. Tenim aquest fenomen creatiu, necessitam dissenyar una ampliació del jo.

 

Açò vol dir que, si l’aranya és l’artefacte poètic, hi ha aquesta teranyina, aquestes ampliacions del jo. D’aquí ve que, dins Deriva Flor, hi ha molts de poemes que parteixen a través de coses. Poema a un paraigua, a un llapis, per descomptat a una flor, a objectes que utilitzen l’objecte per reflexionar entorn en aquesta cosa fenomènica de poder modelar… Açò és un moment molt d’èxtasi o d’epifania, perquè entrar en aquest estrat on les coses i l’entorn tenen un diàleg de tu a tu, quan tu veus que un objecte comença a fremir i a tremolar i, de sobte, et torna la mirada, entres en concomitància d’igualtat amb la cosa, és molt brutal, perquè aquí hi ha una cosa molt de Huxley i de tots aquests grans autors, on tenien molt clara la mirada amatòria, la mirada despresa, la mirada de l’atenció. Aquí esdevé un espai, un terreny de joc poètic que després s’ha d’anar alerta perquè has de poder tornar. No pots quedar a viure sempre dins d’aquest moment al·lucinatori on l’entorn deixa de ser el que és i passa a ser una altra cosa. Perquè el sentit comú és un enuig per a la creació. Açò que diuen que les coses són com són, resulta que no. Hi ha hagut a la Història, molta gent que potser ha apel·lat a substàncies químiques o altres, ja siguis a la part èbria, “el don de la ebriedat”, per poder entrar en aquest context, en aquesta part, en aquesta vàlvula auxiliar on tot evita molta lisèrgica, aquesta capacitat al·lucinatòria, però és que el mateix fenomen creatiu ja és aquesta substància. A part que és molt fascinant, és com molt seductor poder habitar aquest espai.

 

I Deriva Flor crec que és un llibre on reflexionen molt entorn d’aquestes vàlvules auxiliars, perquè només la vàlvula racional o la vàlvula que ens du en el mateix esdevenir no és suficient. Així que jo reivindic que: “les coses són com són”, idò, no. Farem que les coses no siguin el que són, ressignifiquem tots els objectes, tota aquesta matèria. I a Deriva Flor apareixen molt totes aquestes reflexions, com mirar un paraigua, tenir aquesta mirada de l’atenció i començar a entrar en una poesia d’equidissència. Després he de fer la feina de tornar, d’apagar la vàlvula auxiliar per no quedar una mica astorat allà dins.

 

 

I respecte a la forma del llibre com a objecte físic que ratllaves abans, quina feina has fet? Com has triat la tipografia, per exemple? Com t’has relacionat amb l’objecte, el llibre, que per què sé que ja has tingut a veure amb l’edició? 

M’agrada molt entendre que el llibre com a objecte físic ha de participar del contingut. Mai m’ha agradat entendre que el llibre com a objecte físic és un contenidor on no participa i simplement se li ha dipositat un contingut allà dins.

 

M’agrada molt entendre el llibre com a part poètica d’artefactes, de la nostra poesia física. D’aquí ve que Deriva Flor, amb el que comentava abans, el mateix disseny de coberta ja xerra d’açò. És una il·lustració de na Mireia…, una neurona que s’ha convertit en un ull. Perquè dins Deriva Flor el que passa és que el cap, el cervell pensa i els ulls miren. Idò no, ni de conya acceptaré açò, perquè nosaltres pensam amb la mirada, pensam amb imatges. Hem d’entendre els ulls com dos artefactes de pensament visual. Els ulls no són només unes lents, unes diòptries que ens fan veure, sinó que ens ajuden a pensar. Són dos cervells creatius i entendre que nosaltres pensam visualment crec que és una posició molt vistosa perquè la manera que tenim nosaltres de mirar l’entorn, els altres i les coses és una posició ètica, moral i fins i tot política. D’aquí ve que la coberta és una neurona que s’ha convertit en un ull. La neurona representa la part o l’acte del pensament, de la psique,  però ja no està separada de l’ull. Ha entrat en simbiosi, és una neurona-ull. Com ja anticipàvem, Deriva Flor a dins es trobarà una reflexió molt profunda entorn que pensam mirant i miram pensant. D’aquí ve que han d’entrar completament en simbiosi.

 

I després s’ha maquetat amb unes tipografies que ajuden molt a la llegibilitat i amb unes itàliques molt guapes que jo convido al lector que hi entri que veuran molt detallats amb unes itàliques que no són cursives, que són itàliques i d’aquí que el llibre participa o intenta dir o intenta acompanyar al lector a dir el mateix que diu la mateixa obra poètica. D’aquí ve que contingut i contenidor van junts. Significat i ressignificació van juntes en aquest cas.

 

 

Com veus les noves generacions de poetes de Menorca? 

Crec que tenim la gran sort de viure en un espai-temps, en un estat temporal i còsmic, on Menorca està en un estat de salut poètic i creatiu boníssim.

 

Encara més, enguany, ara, entre Carles Mercadal Víctor i Llucia Palliser, per anomenar ells dos, que venen de la banda de Maó, en Guillem Benejam, de la banda de Ciutadella, per posar els dos extrems de Menorca… En poc temps s’han guanyat premis, han publicat llibres. Després, evidentment, sabem tots nosaltres que tenim els nostres “senseis” poètics, només per anomenar-ne dos, que són en Ponç  Pons i en Pere Gomila, que són dos poetes catedrals, són pilars, fan poesia molt totèmica.

 

Però ells, a la seva època, no podien dir el mateix que diem nosaltres. Nosaltres, ara, podem llegir-nos entre nosaltres, podem quedar, o fins i tot no quedar, però reconèixer que som un equip i que tenim companys i companyes d’aquesta cosa de l’exercici poètic. Ells açò no ho podien dir.

 

Ells dos, abans, en el seu moment, a la seva joventut poètica, eren dos, tres, quatre, dit en castellà, “llaneros solitarios”. Nosaltres no, nosaltres sabem que si tenim amics i amigues que són grans poetes a Maó, grans poetes a Alaior, grans poetes a Ferreries, grans poetes a Ciutadella, i jo crec que la poesia menorquina ja no només habita un terreny de joc de la menorquinitat, sinó que ja traspassa aquestes fronteres o aquestes limitacions editorials o illenques. A més, ara, per anomenar els que he anomenat, en Carles Mercadal i na Llucia Palliser, des del llibre que l’han fet junts, l’han publicat en un editorial de Catalunya, de Barcelona. En Guillem Benejam, ara ha publicat en un editorial de Mallorca. Jo ara he publicat a Llentrisca, però molts altres llibres meus estan a l’editorial Moll. Es publica molt bona poesia a Menorca i crec que som uns afortunats de tenir-nos com a companys i companyes i poetes, i som uns afortunats de tenir Llentrisca com a editorial des de Menorca que publica molt bona obra menorquina.

 

Perquè és clar que només que hi hagi bons poetes no és suficient. Fa falta una infraestructura que fins ara no la teníem, que era una bona editorial menorquina i aquí Llentrisca crec que fa aquesta segona peça que és el que fa un equip i que tanca tot el cercle i que això utilitzi que tenim un molt bon estat poètic, un molt bon estat de poeticitat menorquina i tenim una molt bona editorial. Crec que això és el gran bingo i el gran moment orgàsmic que vivim avui dia en la poesia menorquina.