Llorenç Marquès, Leonmanso (Ciutadella, 1979), va començar a escriure cançons per a ell, fins que es va adonar que necessitava compartir les seves creacions. Així, el 2010 apareix el seu primer disc d’estudi, Rinosaure (Blau/Discmedi), finalista a la categoria de rock contemporani i guanyador en creativitat en català del Recplay 2009, organitzat per IB3 Ràdio. En aquests setze anys ha publicat tres discos més, el darrer dels quals Monstre final, es va posar a la venda a finals de 2025,  així com una recopilació de les seves lletres a Tot està escrit (Llentrisca edicions, 2023), amb el qual es pretén reivindicar l’excepcionalitat i originalitat de la seva escriptura.

 

Una entrevista de Blanca Noguera.

 

 

El teu darrer disc, Monstre final, va veure la llum a finals de novembre de 2025 i el vau presentar al Casino 17 de gener (Ciutadella)…

Va ser una presentació molt especial perquè la meva primera actuació en públic va ser allà, va ser en aquest teatre i, és clar, va ser com una sensació molt polida, molt agradable. Després d’aquella primera actuació, el 2008,  presentar aquest quart disc allà mateix, diríem, va ser com una sensació molt màgica, com aquella sensació de tornar a casa, d’alguna manera, era aquesta sensació. Les respostes de la gent van ser molt bones, va venir molta gent, tot va sortir bé, van tenir convidats, van poder tocar íntegrament tot el disc nou i afegir totes les cançons que hem anat fent al llarg dels anys dels altres discos que tenim. I una sensació molt extraordinària. Un vespre molt màgic.

 

 

Com has viscut el procés creatiu des del darrer disc, ara fa set anys, fins ara?

Abans de la pandèmia, i em sap greu emprar la paraula pandèmia, però té importància amb tot aquest temps que ha passat, dúiem un ritme, pel que fa a concerts i creativament xerrant, hi havia unes idees, hi havia una energia, una sinergia que ens duia, i allò (la pandèmia) com que ho va tallar un poc respecte a quedar, per exemple, a tocar, a fer coses junts amb la banda. I a partir d’aquí, tornar a arrencar va costar un poc més. 

I també amb la mateixa feina d’aquest disc, tot el que és la gravació, la mescla també, va tenir una sèrie de problemes que ho anaven alentint un poc, i açò realment és el factor que trob que ha fet que arribéssim a aquesta xifra d’anys, que diguéssim: “Hòstia! Han passat set anys”. Jo he de dir que no vaig ser gaire conscient fins que ho vaig veure al diari Menorca, que deia: “Cantautor menorquí, Leonmanso, torna amb el seu nou disc després de set anys…”, i era quan, hòstia, han passat set anys. Una cosa que, per jo, era normal en molts grups que m’agradaven… Vull dir que abans era com a normal que un grup tragués un disc cada tres, quatre anys, solia passar, però no és una cosa que passi ara…

 

 

Es demana un ritme més alt…

Es demana un ritme més alt, però és clar, és ver que la creació i el perquè de les coses, a vegades no en tenen tant, de temps. El negoci sí, la indústria sí, però el que és la creació, no sé si dir la voluntat, però la sensació que ara és el moment per jo és marca de formes que ni un mateix coneix. Però té un sentit que hagi passat tanta estona, també.

 

 

Ens presentes la teva banda de música?

La meva banda són els meus amics, els meus amics són la meva banda.

Començant pel meu primer disc,  Rinosaure (2011), en Martí Genestar, que és la guitarra elèctrica, ja formava part d’aquell disc. I després, en David Marques Cortés, que és el bateria, també formava part d’aquell primer disc. I així, fins a arribar a aquest quart disc, menys en Josep Bagur, tots aquests components havien format part en algun moment dels discos de Leonmanso. I en Josep, posteriorment, ja va ser a partir d’Escolta com sona es teu pols. Jardins de Brutes Basses, tenc dubtes si en Josep hi era, ara no me’n record. Vull dir que seria a partir d’Escolta com sona es teu pols que en Josep també va entrar, ja vam fer la formació clàssica, que som en Josep, en Martí i en David. I el que dic som amics. En Martí sobretot des de ben petitons. En David ja ens vam conèixer un poquet més d’adolescents. I en Josep, tot i que sabíem qui era un i qui era l’altre, ja ha estat a la vida més adulta que ens vam fer molt amics, i és com si ens coneguéssim de petits igualment. I a açò és la meva banda, són tres amics, que juntament amb jo, vam fer aquest equip.

 

 

És aquest darrer treball musical un disc de maduresa?

Vist en perspectiva, sí. Vist en el moment, jo sempre he pensat que ha estat una cosa natural el que ha passat. Hi va haver un moment, com he dit abans, que pràcticament tots ells havien participat ja de treballs anteriors. I hi havia un punt que sentia un petit deute amb ells, amb la banda, que sempre els cridava per coses puntuals. “Mira, tenc aquestes dues cançons que em sembla que necessiten un baix, una bateria, una guitarra elèctrica”, i la resta era jo tot sol. I, en canvi, en aquest disc, la primera vegada que, des d’un bon principi, ja ho feien tot junts. Jo els presentava la cançó que ja teníem en guitarra i veu, i la construíem de zero junts abans d’entrar a gravar. Anteriorment, el que fèiem és que jo els avisava: “estic gravant una cançó, escolteu-la, veniu i feu la vostra part”. I aquí no, aquí era com: “construïm aquesta part”.

 

I no només amb una o dues o tres cançons, sinó amb les nou cançons que compon aquest disc. I supòs que, és clar, és un disc molt diferent dels altres perquè és tot en banda. Vull dir, jo tot sol no hi estic en cap moment, sempre estic amb ells.

 

I ha estat una sensació molt agradable també i he sentit aquest deute, de qualque manera, emocionalment pagat. Estem tots aquí. Leonmanso, ara mateix, som tots quatre i aquest disc trob que representa molt bé aquesta sensació de banda, d’un grup. I trob que és la diferència més gran que pot trobar la gent… Diuen: “Llure, Déu, molt potent, sola molta banda”, i mira, ha sortit així.

 

Però com t’he dit, de forma conscient, tampoc ho cercava. No cercava ni grans diferències ni un context diferent. Però açò és la màgia de la música, que passen coses.

 

I després, la gent que ho escolta, comparant amb treballs anteriors, és qui pot argumentar fins i tot un punt de dir: “Eh! Aquí ha passat açò”. I et quedes pensant i dius: “Sí que és ver”.

 

Però em sembla que és qui ho escolta qui veu més aquesta diferència.

 

 

Quina és la cançó que estàs més content, la teva preferida…

La cançó preferida, et diria que cap, però sí que n’hi ha una que per jo és especial, que és la que obre el disc, S’enigma des cocodril albí, perquè representa un moment molt especial, que va ser quan em van regalar la meva primera guitarra acústica, bona. Havia tingut guitarres, però mai havia tingut una guitarra relativament bona, en el sentit que no era la guitarra més espectacular del món, però sí que ja era bastant més bona que la que havia tingut anteriorment. I que és una cançó que jo tenia gravada en guitarra i veu de fa molts anys, i ara, sentint-la amb tota la banda, emociona de veure que obre…, pensar que aquesta cançó està obrint un quart disc.

És clar, podria dir coses de cada cançó, perquè és molt complicat triar-ne una, perquè quan les tens fetes no vols que cap d’elles es quedi darrere de les altres. I pel que fa a què pensa la gent, me n’he adonat, seguint un poc les reproduccions, perquè, és clar, abans havies d’esperar que algú vingués i et digués, eh, tens aquest disc, jo l’estic escoltant i m’agrada aquesta. Ara ja pots veure les estadístiques de les plataformes digitals, i veig que van ballant. Feliç de viure amb tu, veus que aquesta setmana té més pegada que altres setmanes…

 

 

La gent està més enamorada aquesta setmana…

Sí. Va canviant. Tot i que és curiós, perquè jo el que sí que he fet èmfasi és: “Feu, ni que sigui un dia, escoltar tot el disc sencer de dalt a baix, començant per la primera, perquè l’ordre que he triat té la seva lògica, pel que fa a energia, pel que fa al ritme, de com tot comença d’una manera, va pujant, va pujant, i torna de ballar per donar un final.

 

 

S’ha perdut un poc sentir els discos sencers… 

Hi ha coses que sempre, passi el que passi, seran un plaer i una experiència concreta, encara que la gent ja no ho faci. Llegir un llibre, anar a veure una pel·lícula al cine, són coses que continuen sent… són úniques i especials. Es facin més o menys no deixaran de ser màgiques. Llegir un llibre sempre serà fantàstic. Si jo vaig a veure una pel·lícula, per exemple, m’agrada veure com comença, veure com evoluciona i veure com acaba. No vaig a veure una pel·lícula veient les millors escenes. Açò passa després. Quan t’has vist una pel·lícula que t’agrada molt, a vegades t’agrada, diríem, repassar o remirar escenes que t’agraden i fins i tot mostrar-les. Però primer necessites veure la pel·lícula. Com a artista, sé que açò no és fàcil ara, però els artistes a vegades necessitam que el món s’aturi, que es congeli. Jo sé que hi ha moltes coses. Jo sé que es pot veure una… que es pot escoltar un disc mentre cuinam o mentre fem altres coses. Es pot i és una sensació molt agradable. Però també és una sensació molt agradable i única perdre’t, en aquest cas 36-37 minuts que dura el disc, amb relaxar-te i que allò sigui l’activitat principal, escoltar allò, aquell temps i ja està. Després el món continuarà i el ritme encara serà el mateix, però és un plaer que és molt recomanable i, de fet, fa poc era al poble des Mercadal i anava a veure uns companys que tocaven, els Dahlia i en Tuomala, que estaven fent un concert, i quan era a Mercadal em vaig trobar un jove que devia tenir uns 17 anys, ara no me’n recordaré del nom, i record que em va aturar i em va dir: “Què fas aquí? Fas l’obra de teatre?” Dic: “Sí, sí. Però no és avui, avui venc a veure uns amics que toquen.” I em va dir: “Hòstia, trob que vindré”. I vam anar caminant i mentre caminàvem em feia preguntes de com escoltava la música i jo li anava explicant: “Mir, a jo m’agrada escoltar la música pensant en tot un disc i, a vegades, quan un grup té 3 o 4 discos el que és polit és veure les diferències entre l’un i l’altre. Mira, aquest és el quart disc i en el tercer sonaven així…” I, no sé, d’alguna manera, perdre’t dins l’obra de l’artista més que escoltar la música de manera «random», pitjar el botó i que et vagi seleccionant cançons soltes. Però és que les obres en el seu context complet et duen altres espais i altres llocs de l’artista. I després em deia:  “A jo m’agrada sortir de casa sense mòbil”, m’explicava. Veia que, sent tan jove, ell també tenia aquella sensació que volia fugir un poc de què feia tothom, que és el canvi que hi ha hagut en aquests anys, que sembla que el que has de fer t’ho marca el que fa tothom, i si no fas el que fa tothom, no estàs al dia, però a vegades no estar al dia també és molt gratificant i especial; de fet, a vegades és més especial això.

 

 

I  altres membres de la banda, en tenen qualcuna que li hagin agafat més afecte?

Josep, tu?, perquè hi ha un component de la banda per aquí qui roda. —Branques mortes—. Mira, aquesta també és una cançó molt especial perquè el contingut de les meves cançons normalment tenen trets o parts autobiogràfiques, no al 100%, però sí que és cert que totes tenen parts de la meva vida o de la vida de gent del meu voltant. I aquesta cançó, Branques mortes, que ha dit en Josep,  tracta de la pèrdua d’un pare;  i és una cançó que té molts anys, fa molts anys que la vaig escriure i no ha estat fins ara que ha pogut sortir.

 

 

Al teu primer concert estaves tan empegueït que vas sortir a l’escenari amb una capsa de cartó al cap. Com ha evolucionat aquesta vergonya?

Jo trob que una de les principals raons que marca la diferència entre fer una cosa o no fer-la és la por, la mateixa por que un es pot posar damunt. Jo som molt de sobre-pensar i em sembla que aquest sobre-pensament és el que em duu a escriure alguns tipus de lletres o cançons concretes i a vegades també a vegades et ferma o  et fa imaginar coses a vegades dolentes que encara no han passat com si hagin de passar. I açò és el que pensava molt al principi.  Al principi componia per jo,  o per gent molt propera, per la meva família, per les meves nebodes, en moments molt concrets, i amb molta por que algú em pogués dir després d’escoltar la meva música, pogués dir que no li agradava o que no era prou bo i si no ho escoltava no m’ho diria i jo continuava amb el meu propi pensament de tenir clar que ho feia perquè m’agradava. Però, és clar, hi va haver un moment que no em bastava fer-ho per jo, per gent propera. Em semblava que allò volia que ho sentís més gent i que aquesta energia a poc a poc se n’anava… I YouTube, he de dir que YouTube l’any 2008, el fet de poder penjar una cançó amb un videoclip…

 

 

Pitjar i tancar l’ordinador…

Em vaig posar el nom de Leonmanso, que ve de la meva primera adreça de correu electrònic i, és clar, jo podia posar Leonmanso, podia posar la cançó, feia un videoclip, i és com aquella sensació…, podia ser anònim i, a la vegada, sonar el que estava fent. I arran d’açò… Era molt bo perquè una persona d’Alaior, en Bepus, en Bep Teixidor ho va escoltar i li va comentar a més gent: “Escoltau aquesta persona, que trob que és de Menorca”, i un altre amic, músic, va dir: “Açò és en Llure”. I arran d’aquí, vaig acabar a una casa, amb més gent que em demanaven que cantés algunes cançons i jo encara estava en aquell moment de dir: “Fuuu! Serà un desastre”. Però em vaig posar a tocar, vaig veure que ho celebraven i allò em va engrescar un poc. Així i tot, encara tenia por, i va ser en Cisco, i ara aquí arribarem a açò de la capsa, em va dir: “Llure, he organitzat un concert al Casino, al teatre, i vull que vinguis a cantar dues cançons”, i la meva resposta primera: “No, Cisco, tu ja saps que jo…” “No. Pujaràs i ho faràs”. I jo, com a qualsevol animal, vaig cercar el meu sistema d’autodefensa i va ser una capsa de cartó: “Si surt amb una capsa de cartó, si aplic la psicologia inversa d’alguna manera, potser la gent pot pensar que collonut, que divertit, quin crac, mira-te’l al paio”. I a la vegada jo dins la capsa pensar:  “que bé que estic aquí” i aquella tranquil·litat de sortir amb la capsa va generar una excitació en la gent de: “mira que bo. No ho havia vist mai, un paio amb una capsa”. I a la vegada jo estaria protegit i quan ja vaig saber què era estar davant d’un públic i cantar, vaig posar les coses al seu lloc i veure que no passa res i si agrada bé, i si no també no és tan terrible i ja em vaig poder llevar la capsa. En aquesta presentació del quart disc, tenc un amic que em guarda aquesta capsa i ja la vam poder tornar a treure i se la va posar un altre amic meu per fer un poc de performance allà, a  l’actuació. Però ja t’he dit que era açò era un sistema d’autodefensa i era com: “tenc molta por d’estar aquí davant vosaltres, jo no sé què és açò”. Però, a poc a poc, aquesta por es perd i aquest sistema em va funcionar molt bé. Aquesta capsa forma part d’aquest univers de Leonmanso, aquest tipus de coses, disfressar-se a concerts d’algun tipus de coses que sempre… si tens la idea prova-ho i fes-ho, improvisa, deixa’t endur perquè de coses que ja estan fetes n’hi ha moltes. I també animar a la gent que precisament açò, com més valentia apliquis a les coses que et fan ganes fer, més fàcil serà per tu, cerca el teu sistema, cerca aquella cosa, aquell ítem que et pot donar confiança, si allò et va bé, empreu, però sobretot el que has de fer has d’intentar-ho, tenguis por o no- Per jo, açò va ser el més important. Per jo era més fàcil dir que no que agafar una capsa i posar-me-la i sortir en públic. Vull dir que empris aquelles armes que tu saps que poden fer bé en tu, empreu. Aquesta caspa representa aquell punt. Gràcies, capsa.

 

 

Qui t’ha inspirat durant la teva carrera?

Jo venc d’una família que una de les meves germanes és directora o ha estat directora de corals, una altra germana ha tocat en la banda municipal la flauta travessera, elles dues també van cantar la capella, a mo mare li agrada molt la música folklòrica d’aquí, el fandango, mon pare escoltava moltes sarsueles i tenia vinils, el meu germà gran escoltava tota la música més anglosaxona, escoltava molt en Lou Reed, els Beatles, els Rolling. A ca meva sempre hi havia música. Jo venc d’una casa on al quarto del meu germà se sentia en Bob Dylan, i després anaves al menjador i la meva germana escoltava Michael Jackson i una altra germana tenia Los Pecos… La música sempre es movia a casa i jo hi va haver un moment que també vaig començar a pensar: “tothom escolta música aquí i jo, què faig?” 

Un punt d’inflexió per jo, van ser als anys noranta, amb el grunge, quan va sortir Nirvana, Pearl Jam… I, a poc a poc, a través de revistes de música que tenia el meu germà, anava coneixent grups i, a poc a poc, sabia qui eren Rage Against the Machine per exemple, que és un grup que també em va influir molt i que és un grup que vaig compartir amb moltes amistats. Comprava moltes revistes, cassets, vinils o CD, i ens ho anàvem passant, perquè abans no era com ara que qualcú et diu: “escolta açò”, i t’envia l’enllaç. Abans era, tenc aquesta cinta, te la deix, i aquesta cinta anava rodant. Després, també, escoltava Rage Against the Machine i sabia que eren fans d’en Bob Marley, així que escoltava en Bob Marley, em flipava, passava mesos escoltant en Bob Marley. Llavors, els meus germans escoltaven en Bob Dylan i jo començava a escoltar en Bob Dylan i anava mesclant i anava escoltant i escoltant. I és curiós que a vegades, la música és com si algú, quan necessites les paraules correctes, ve i te les diu. Per açò ens emociona una cançó o et fa sentir protegit perquè et donen exactament el que necessites en aquell moment. I açò, a l’hora de fer música és el que sempre he cercat fer, no cercar fer una cosa que la gent escolti al llarg d’un any o un mes, una setmana, sinó que quedi allà i que en el futur, quan no hi sigui, encara que hagin passat anys la gent pugui anar pel carrer i pugui dir: “Ara necessit açò”, i escoltar aquella cançó i emocionar-se, sentir que és el que necessita escoltar perquè és el que ha fet la música per jo i els grups que escoltava era com: “He tingut un dia de merda a l’institut, tirava la motxilla, foties els Pearl Jam i deies, vosaltres sí que m’enteneu.” La meva influència realment ha estat en grups que he tingut la impressió que la seva música em curava, m’ha donat un plus en els meus dies per estar millor. aquell punt. Gràcies, capsa.

 

 

I d’on agafes influències de coses més actuals?

La música que sempre he escoltat prové dels Estats Units, d’Anglaterra perquè és el que des de petit sempre he tingut més a prop. Però d’artistes catalans actuals, puc anomenar el Petit de Cal Eril, un altre seria en Joan Miquel Oliver o n’Albert Pla… I és molt curiós perquè amb tots ells ens hem conegut perquè la vida ho ha volgut així, ens hem conegut personalment i no hem forçat res. En Joan Miquel Oliver resulta que és amic d’uns amics meus. Ens vam conèixer a un dinar, d’allà ens vam fer amics i he pogut tocar amb ell i d’allà l’he pogut escoltar amb més en profunditat i veure que moltes coses que ell fa m’agraden i veure que té aquest món interior i aquest món d’imaginació molt potent. I amb n’Albert Pla igual. Jo a n’Albert Pla li puc fer de teloner a Cadaqués, d’allà ens coneixem, ens duem bé i d’aquí es comença a forjar una amistat que acaba passant… Quan ha vingut a Menorca m’ha convidat a tocar al Teatre des Born, a cantar un parell de cançons amb ell. I  n’Albert Pla també és un artista que quan el sents veus per què hem connectat i per què quan ens hem conegut ens hem trobat bé: perquè estem un poc al mateix nivell en el sentit que la imaginació per nosaltres és màgia, és com ens agrada perdre’ns i inventar històries que poden ser quotidianes, però a través de la imaginació. En les nostres cançons poden passar mil coses que no saps prou bé on ubicar-les, però al final estem xerrant de la soledat o estem xerrant d’algunes coses més quotidianes, però ho fem a través de sortir un poc del qual seria la forma més formal d’explicar les coses. Aquests són els artistes que realment m’arriben, en Joan Colomo, són aquest tipus d’artistes que també m’arriben molt perquè veig que també els agrada jugar.

 

 

I vas poder tocar amb ell, al Jazzbah (Ciutadella)…

Amb en Colomo, amb en Pau Vallvé… A més, és fantàstic quan et trobes gent que connectes instantàniament, el coneguis o no… Em record d’en Colomo, de sense conèixer-lo, veure’l al  Bar Ulisses, que va venir aquí per un cicle de música que fèiem fa molts anys, i al cap d’uns anys ja el coneixes personalment, no ho he anat a cercar, però ha acabat passant. 

 

Tots aquests artistes que he anomenat de parla catalana (i molts altres) són els que signifiquen alguna cosa per jo perquè també veig que connectam, que les nostres ànimes connecten d’alguna manera, les unes amb les altres.